LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des del 19 d’agost del 2013 estic comptant els dies que em falten per recuperar el meu mòbil. Era un mòbil que m’agradava molt, però per concentrar-me en els estudis els meus pares creien que no anava massa bé, ja que, a mi quan em posen un telèfon o un ordinador davant, tinc el problema de no ficar-me límits, i això m’ha portat a que me’l traguessin.

Durant molts mesos ho he estat passant bastant malament, ja que, passar d’un “smartphone” a un telèfon que no té ni càmera, és un canvi bastant radical. A més, la gent que me’n volta no em comprèn, segons ells sóc una espècie de extraterrestre que viu en un món incomunicada i això em fa sentir diferent. Veure que tothom té mòbils espectaculars i que poden fer de tot, quan jo el màxim que puc fer és enviar un sms és exasperant…

Porto 9 mesos sense poder enviar cap whatsapp ni connectar-me al facebook; i encara que se m’ha fet difícil, al final ho he pogut suportar i ara ja m’he acostumat a no poder parlar ni amb amics, ni amb la família quan estic llunys d’ells. Realment he pogut veure aquest món de noves tecnologies des de un punt de vista molt diferent i en part, ho agraeixo, doncs  l’experiència és enriquidora.

M’adono de les situacions tant absurdes que succeeixen al meu voltant, quan observo des de la meva perspectiva de “no connectada” com tothom està enganxat a les xarxes (sigui internet, xarxes socials, o grups de whatsapp) entre hores de classe i no connectem directament entre nosaltres. Perdem la màgia de la conversa o del conèixen’s  més profundament de forma directa, amb tot el que això representa, des del que dius fins a com ho dius.

En definitiva puc veure, perquè tinc temps de fer-ho i no està endinsada en aquesta bogeria tecnològica. Se’ns han escapat els límits i el pitjor, és que no som conscients del que passa. El més trist és que jo en sóc perquè de manera forçada he pogut adonar-me’n.

Alejandra